Cal que neixin flors a cada instant

Argentina i el seu tango més violent

2011-03-22T02:51:00.000-07:00

De més petit, quan pensava en Argentina, el que el meu cap projectava era la narració d'un partit de l'Apertura. Poc sabia jo dels Perón, del corralito o de falsos Déus que es creuen realment Déus. Simplement m'encantava escoltar, amb el seductor accent argentí, una manera de viure el futbol, totalment diferent a la meva. Recordo que solia riure amb els discursos encesos i passionals del comentarista i embadalir-me amb l'aspecte bulliciós de l'estadi.
No recordo haver vist mai escenes com les del partit -o el que havia de ser un partit- entre San Lorenzo i Vélez. Devia ser fruit de la meva inocència perquè des dels 60 fins ara hi ha hagut més de 250 en el futbol argentí.
Que violència n'hi ha a tot arreu? És ben cert. Que són escenes massa habituals últimament en el món de l'esport. De nou, tristament cert. Però amb el pas dels anys i pel contacte diari amb argentins comprenc que la història d'aquest esport, en aquell país, seguirà sent la mateixa.
Els argentins, que apassionats com pocs i viscerals com masses, porten al màxim exponent l'evocació dels seus sentiments envers tot el que fan, desperten una forta admiració. Admiració seguida de rebuig per l'inexistent sentit comú d'un grup d'animals de "corralito". O no tenen cap interés en veure un partit de futbol i van predisposats al confrontament o pren més força l'odi cap al rival. No sé que és pitjor.
Ja ho deia Rousseau a Emili, o, de l'Educació: "totes les passions són bones mentre un és senyor d'elles i totes són dolentes quan ens esclavitzen". En el cas que ens ocupa, quan són bones parlem de tango. Quan són dolentes parlem de "tanganes".

Humor tunessí, humor negre.

2011-01-14T16:12:00.000-08:00

Quin és el "colmo" d'un país que el 40% del seu territori és desert -i del Sàhara a més!-?

Estar amb l'aigua al coll.

I la solució?

Que Ben Alí marxi (En que quedem?).

Esperem que Tuníssia surti d'aquestes particulars i preocupants arenes movedisses.

Que corri l'aire

2011-01-13T15:00:00.000-08:00

No sabia quin motiu m'empén sempre a començar amb els blocs per no acabar-los. Tampoc continuar-los. Ara ho recordo, és més fàcil parlar amb la pantalla que escriure-li a una persona. Perquè potser ningú t'escolta, ningú et segueix, ningú et mira... però comparteixes el que ets. Ho comparteixes emb el buit? No. En el fons saps que algú, prop o lluny, si et mira. Així doncs, que s'obrin finestres i portes. Que es ventili aquest lloc. Daddy is back!

MMM: "L'escala fosca del desig no té barana".

... i s'esfuma l'Estiu

2009-09-17T04:48:00.000-07:00

Que poc que m'han agradat sempre els anuncis del corte Inglés amb la "vuelta al cole" i tots els "volver a empezar". Suposava reprendre una rutina que, si bé no em desagradava, era - com ja he dit - pura rutina. No obstant, alguna cosa ha canviat. Potser he estat jo. Qui sap, però el cert és que sento com em criden de nou les humanitats, sento que ja m'espera el café de les 11, sé que malviuré per culpa de la filosofia i que tornaré a passar nits en blanc escrivint sobre pedres i ossos de fa milers o milions d'anys. Sé que tornará a ser dur, però alguna cosa deu haver canviat perquè disfruto d'aquesta rutina. I dec haver estat jo qui ha canviat. "Chi lo sa".

2009-09-17T04:40:00.000-07:00

S'esfuma el dia

Busca les diferències

2009-03-19T06:20:00.000-07:00

El passat?

El present...

Indignació. No trobo les paraules per descriure com em sento en un dia com avui. El pla bolonya no em treu pas la son, no hi estic a favor ni en contra, però no penso quedar-me de braços creuats amb els succesos que es venen succeïnt i que van conduir a la gran explosió d'ahir. No podem quedar-nos quiets. Ho torno a repetir no tinc paraules així que us ofereixo imatges. El típic joc de les diferències. La desgràcia es que no és pas un joc i tampoc s'hi observen, malgrat el temps i les circumstàncies, diferències clares. Preocupant, molt preocupant.

L'ART DEL SILENCI. L'ART D'EN CHAPLIN

2009-03-12T04:58:00.000-07:00

Tiempos Modernos

Al Marçel, que em va arrossegar.

"Grandson" of Belvedere

2009-03-09T17:18:00.003-07:00

Què senzill sembla. O com diries tu: fer el futbol fàcil.

De la meva princesa,
pel meu... pel meu... pare.

UNA GRAN PÈRDUA

2009-03-05T02:53:00.001-08:00

No han passat ni cinc dies de la partida del gran, únic, inimitable: Pepe Rubianes i la repercussió no s'ha fet esperar.
Va ser un home que deia el que pensava i no pensava el que deia. Directe, clar, concís, àcid, per molts massa. Era un home que t'agradava o no. No hi havia terme mig. Tenia les coses clares i la seva més gran virtut va ser saber viure la vida com li agradava. Encara més, fer les nostres vides més agradables. L'he seguit cada cop que he pogut, cada espectacle seu, cada aparició seva tenia alguna cosa que et movia per dins. El seu ric vocabulari i sobretot el com l'utilitzava era impresionant. Era un geni. I com a geni molts cops incomprès. Més que per la seva genialitat, per la inutilitat dels altres. La seva manera de fer i de dir li ha costat més d'un problema. Problemes dels quals ha ha rigut també. Aquesta enigmàtica figura, aquest gallec que es sentia català, aquest NOSTRE Pepe Rubianes ha estat una llum de copsadora i incansable fortalesa en una mar d'aigues tèrboles. Fins fa un parell de dies. I es que el viure al màxim ha acabat passant factura al gran Pepe Rubianes. La seva llum, que molts beneixen que s'hagi apagat, mai ens deixàra. No ho penseu ni un moment. La seva imatge solitària sobre l'escenari fosc, davant del seu públic, en el seu teatre: el club capitol, restarà sempre en la nostra ment. Costa pensar en el cos menut nerviós i gesticulador del gran Rubianes, totalment inherte. Però és així. 61 anys que han donat per molt. La pena és que encara tenia molta feina per endevant.
Ara i sempre: Rubianes solamente.

JO de gran vull ser un JOAO

2009-02-04T02:51:00.000-08:00

Miro enrrere, i des de la meva cadira universitària escric en el meu ordinador universitari del campus de la meva universitat i recordo aquella pregunta que mai vaig saber respondre: Nen, que vols ser de gran? La meva ment s'encenia i projectava imatges de mi salvant princeses, marcant gols definitius o pujant a la lluna, per finalment haver de baixar-ne.
Segueixo sense tenir clar quina és la resposta adequada. Segurament la de: "jo de gran vull ser feliç". Doncs no. Jo de gran vull ser un Joao. Un Joao per que m'entengueu és una espècie en extinsió. Una espècie que s'ha valgut del ja conegut atzar de l'evolució per adaptar-se a un ambient diferent, a un país diferent i fer-lo seu. Un Joao és una tipus socialitzat i socialitzador, envoltat de persones de gran valors i qualitats, humanes sobretot. Un Joao es qui té l'humor fi i la paraula afilada. Un Joao és qui té tres blogs i un altre parell de pàgines web per apaivagar les seves inquietuds. Un joao és qui et fa riure passan-te la mà per la cara. Un Joao és... un Joao és el que jo vull ser de gran.

Pel Joao, la Maria, el Marcel i també el Ferran.
Una familia atípica que es fa estimar.

La crisi dels reis i la meva crisi

2009-01-06T15:17:00.000-08:00

Doncs si, la crisi dels reis, si més no de l'Orient. L'altre dia em vaig veure empès, tot i que amb una mica d'il·lusió tot s'ha de dir, a una de les grans cavalcades dels reis. Concretament em vaig dirigir, juntament amb altres tres persones a la plaça Catalunya. Capritxós de mi que intento anar amb moto... la "protecció" de sas majestats em va obligar a haver de recòrrer un trajecte més llarg que el de la pròpia cavalcada. Per fer-ho més interessant, la clarividència dels organitzadors d'aquesta gran festa van resoldre tan condemnadament malament l'itinerari reial que em va impedir a de 20:00 a 20:37 poder entrar al meu barri, Poble Sec. Vaig haver d'inventar-me milers de recorreguts i de trampes per aconseguir-ho. Així doncs, tot això i el fet que els reis mags, fruit de la crisi anteriorment esmentada, van llançar un maleït sugus per cada 500 assistents a la "rua", que gairebé provoquen un aixecament de masses va causar que a les 9 de la nit que el meu republicanisme fos màxim i em va suposar un atac de nervis molt proper a una crisi neuròtica. Fins a tal punt que vaig decidir que els regals ens "els portessin" a les 00:00. Avui he dormit fins les 12 com un tronc, feliç de que quedi encara un any per Nadal i el conseqüent creixement d'una úlcera.
On està aquell somriure que recordo davant l'arbre nadalenc. Ni idea. Per no saber no sé ni on està l'arbre.
A començar amb força i com reflexava la vinyeta del jueves Feliç 2010 ja que el 2009 "ha nascut" mort.

http://eljueves.es/2009/01/01/feliz_2010.html

Cal que neixin flors a cada instant

2008-12-20T04:34:00.000-08:00

L'home que ja no xiuxiuejerà a cap cavall

2008-12-20T03:31:00.000-08:00

Sembla que donem un pas endavant, però no ens enganyem, és increïble que encara ens trobem en procés de desintoxicació del que va ser una malaltia mortal per Catalunya. Dijous, 19 de desembre del 2008, va ser retirada l'última estàtua eqüestre de Franco, situada a la plaça de l'Ajuntament de Santander. Aquest procés lent i penós sembla no inquietar a molta gent. Que potser s'ha oblidat l'època més fosca del nostre país? És intolerable i alhora incomprensible que el genet, aquest assassí i dictador seguís xiuxiuejant els seus cavalls de bronze des d'ultratomba pregonant el seu discurs feixista que avui en dia, encara té molts fidels.
Així doncs, si és cert que murmurar lloms d'un cavall se li ha acabat, seguirà recordant-nos qui va ser i que va fer mitjançant les seves representacions a peu que encara queden en el país veí.

Els que hi van ser, no oblideu, i els que no, aprenguem i evitem que els temps de revolta catalana caiguin en l'oblit.

Punt de partida

2008-12-19T18:20:00.000-08:00

Doncs si. A falta de facebook i amb un fotolog abandonat, tenia la inquietud de tenir el meu propi blog o bloc. Un blog que preten recollir, tal i com el seu nom indica, els meus perquès, allò que em vingui de gust dir, o simplement els meus pensaments i opinions. És a dir, el per què de tot plegat. I el cert és que hi ha molts perquès per respondre.

Apa siau.