De més petit, quan pensava en Argentina, el que el meu cap projectava era la narració d'un partit de l'Apertura. Poc sabia jo dels Perón, del corralito o de falsos Déus que es creuen realment Déus. Simplement m'encantava escoltar, amb el seductor accent argentí, una manera de viure el futbol, totalment diferent a la meva. Recordo que solia riure amb els discursos encesos i passionals del comentarista i embadalir-me amb l'aspecte bulliciós de l'estadi.
No recordo haver vist mai escenes com les del partit -o el que havia de ser un partit- entre San Lorenzo i Vélez. Devia ser fruit de la meva inocència perquè des dels 60 fins ara hi ha hagut més de 250 en el futbol argentí.
Que violència n'hi ha a tot arreu? És ben cert. Que són escenes massa habituals últimament en el món de l'esport. De nou, tristament cert. Però amb el pas dels anys i pel contacte diari amb argentins comprenc que la història d'aquest esport, en aquell país, seguirà sent la mateixa.
Els argentins, que apassionats com pocs i viscerals com masses, porten al màxim exponent l'evocació dels seus sentiments envers tot el que fan, desperten una forta admiració. Admiració seguida de rebuig per l'inexistent sentit comú d'un grup d'animals de "corralito". O no tenen cap interés en veure un partit de futbol i van predisposats al confrontament o pren més força l'odi cap al rival. No sé que és pitjor.
Ja ho deia Rousseau a Emili, o, de l'Educació: "totes les passions són bones mentre un és senyor d'elles i totes són dolentes quan ens esclavitzen". En el cas que ens ocupa, quan són bones parlem de tango. Quan són dolentes parlem de "tanganes".
