dimarts, 22 de març de 2011

Argentina i el seu tango més violent


De més petit, quan pensava en Argentina, el que el meu cap projectava era la narració d'un partit de l'Apertura. Poc sabia jo dels Perón, del corralito o de falsos Déus que es creuen realment Déus. Simplement m'encantava escoltar, amb el seductor accent argentí, una manera de viure el futbol, totalment diferent a la meva. Recordo que solia riure amb els discursos encesos i passionals del comentarista i embadalir-me amb l'aspecte bulliciós de l'estadi.
No recordo haver vist mai escenes com les del partit -o el que havia de ser un partit- entre San Lorenzo i Vélez. Devia ser fruit de la meva inocència perquè des dels 60 fins ara hi ha hagut més de 250 en el futbol argentí.
Que violència n'hi ha a tot arreu? És ben cert. Que són escenes massa habituals últimament en el món de l'esport. De nou, tristament cert. Però amb el pas dels anys i pel contacte diari amb argentins comprenc que la història d'aquest esport, en aquell país, seguirà sent la mateixa.
Els argentins, que apassionats com pocs i viscerals com masses, porten al màxim exponent l'evocació dels seus sentiments envers tot el que fan, desperten una forta admiració. Admiració seguida de rebuig per l'inexistent sentit comú d'un grup d'animals de "corralito". O no tenen cap interés en veure un partit de futbol i van predisposats al confrontament o pren més força l'odi cap al rival. No sé que és pitjor.
Ja ho deia Rousseau a Emili, o, de l'Educació: "totes les passions són bones mentre un és senyor d'elles i totes són dolentes quan ens esclavitzen". En el cas que ens ocupa, quan són bones parlem de tango. Quan són dolentes parlem de "tanganes".

divendres, 14 de gener de 2011

Humor tunessí, humor negre.


Quin és el "colmo" d'un país que el 40% del seu territori és desert -i del Sàhara a més!-?

Estar amb l'aigua al coll.

I la solució?

Que Ben Alí marxi (En que quedem?).

Esperem que Tuníssia surti d'aquestes particulars i preocupants arenes movedisses.

dijous, 13 de gener de 2011

Que corri l'aire


No sabia quin motiu m'empén sempre a començar amb els blocs per no acabar-los. Tampoc continuar-los. Ara ho recordo, és més fàcil parlar amb la pantalla que escriure-li a una persona. Perquè potser ningú t'escolta, ningú et segueix, ningú et mira... però comparteixes el que ets. Ho comparteixes emb el buit? No. En el fons saps que algú, prop o lluny, si et mira. Així doncs, que s'obrin finestres i portes. Que es ventili aquest lloc. Daddy is back!

MMM: "L'escala fosca del desig no té barana".

dijous, 17 de setembre de 2009

... i s'esfuma l'Estiu


Que poc que m'han agradat sempre els anuncis del corte Inglés amb la "vuelta al cole" i tots els "volver a empezar". Suposava reprendre una rutina que, si bé no em desagradava, era - com ja he dit - pura rutina. No obstant, alguna cosa ha canviat. Potser he estat jo. Qui sap, però el cert és que sento com em criden de nou les humanitats, sento que ja m'espera el café de les 11, sé que malviuré per culpa de la filosofia i que tornaré a passar nits en blanc escrivint sobre pedres i ossos de fa milers o milions d'anys. Sé que tornará a ser dur, però alguna cosa deu haver canviat perquè disfruto d'aquesta rutina. I dec haver estat jo qui ha canviat. "Chi lo sa".

S'esfuma el dia

dijous, 19 de març de 2009

Busca les diferències

El passat?


El present...


Indignació. No trobo les paraules per descriure com em sento en un dia com avui. El pla bolonya no em treu pas la son, no hi estic a favor ni en contra, però no penso quedar-me de braços creuats amb els succesos que es venen succeïnt i que van conduir a la gran explosió d'ahir. No podem quedar-nos quiets. Ho torno a repetir no tinc paraules així que us ofereixo imatges. El típic joc de les diferències. La desgràcia es que no és pas un joc i tampoc s'hi observen, malgrat el temps i les circumstàncies, diferències clares. Preocupant, molt preocupant.


dijous, 12 de març de 2009

L'ART DEL SILENCI. L'ART D'EN CHAPLIN

Tiempos Modernos

Al Marçel, que em va arrossegar.