UNA GRAN PÈRDUA

No han passat ni cinc dies de la partida del gran, únic, inimitable: Pepe Rubianes i la repercussió no s'ha fet esperar.
Va ser un home que deia el que pensava i no pensava el que deia. Directe, clar, concís, àcid, per molts massa. Era un home que t'agradava o no. No hi havia terme mig. Tenia les coses clares i la seva més gran virtut va ser saber viure la vida com li agradava. Encara més, fer les nostres vides més agradables. L'he seguit cada cop que he pogut, cada espectacle seu, cada aparició seva tenia alguna cosa que et movia per dins. El seu ric vocabulari i sobretot el com l'utilitzava era impresionant. Era un geni. I com a geni molts cops incomprès. Més que per la seva genialitat, per la inutilitat dels altres. La seva manera de fer i de dir li ha costat més d'un problema. Problemes dels quals ha ha rigut també. Aquesta enigmàtica figura, aquest gallec que es sentia català, aquest NOSTRE Pepe Rubianes ha estat una llum de copsadora i incansable fortalesa en una mar d'aigues tèrboles. Fins fa un parell de dies. I es que el viure al màxim ha acabat passant factura al gran Pepe Rubianes. La seva llum, que molts beneixen que s'hagi apagat, mai ens deixàra. No ho penseu ni un moment. La seva imatge solitària sobre l'escenari fosc, davant del seu públic, en el seu teatre: el club capitol, restarà sempre en la nostra ment. Costa pensar en el cos menut nerviós i gesticulador del gran Rubianes, totalment inherte. Però és així. 61 anys que han donat per molt. La pena és que encara tenia molta feina per endevant.
Ara i sempre: Rubianes solamente.